
SCIORE DE JENESCTRA
di Gustavo Tempesta (1953)
Arremenènne sagliéva pe la via
addù le curve so serpendiélle fine,
e zig-zagghene e viène arrengemènnese
vèrse re Piésche e Capracotta 'n gime.
Da là, sotte a Sandagnere, le cuoscte
giallévene de sciùre profumàte
e arre core de re miézzejuorne
l'ombra ze n'era juta scumbedièta.
Sciore ca nièsce a 'ndespettì la terra,
ca de la terra sctéssa sié figliasctre,
addesertàte addù la terra è cruda
e arrecamàta suòle dalle préte.
Tu t'addumiènne se la natura è chescta:
de cresce che re spìne tutt'attòrne
e pe contraddizione sciùre gialle
ca viène profumènne notte e juòrne.
Re sole c'ha pasciùte ssa jurnàta
mo ze ne cala déndre alla vessòra.
È n'uove ca le ghiènghe ca sctà attòrne
fa la curòna e può re viéspre 'ndora.
E tu arremiène fridde, senza luce,
suòle, che la falgiglia de 'ssa luna,
senza sendìrne 'a voce.
-
G. Tempesta, 'Ne cande. Un canto, Simple, Macerata 2014, p. 88.